La bellesa i el magnetisme del massís del Montseny han estat el motor literari de molts escriptors, sobretot de poetes de totes les tendències i moviments estètics. En temps moderns, destaquen quatre autors que han sentit una profunda fascinació per aquesta muntanya que s’aixeca en la confluència de tres comarques: Osona, la Selva i Vallès Oriental.
Jacint Verdaguer (1845-1902) és el primer. El poeta romàntic de Folgueroles, gran amant de la natura i un apassionat de l’excursionisme emergent, inaugura amb Aires del Montseny (1901) el catàleg de luxe dels escriptors que s’han rendit als seus atractius. Es tracta, ben mirat, d’una autobiografia patriòtica i religiosa alhora en què considera el Montseny no només el cimal de la terra catalana, sinó també el far i el guia de tota la seva vida. Les tres proses finals del volum, al seu torn, enalteixen la Creu de Matagalls, símbol del triomf cristià sobre la pàtria.
Un altre nom és el periodista i polític Jaume Bofill i Mates (1878-1933), que va signar la seva poesia amb el pseudònim de regust medieval Guerau de Liost. L’anomenat “poeta del Montseny” passava els estius a Rosquelles, la casa pairal familiar de Viladrau, i va cantar com ningú les fagedes, els avetars, les ermites, els rierols i els cims montsenyencs a La muntanya d’ametistes (1908), el llibre que entronitza alguns dels ideals del Noucentisme literari com la mediterraneïtat, el classicisme, la civilitat i, doncs, la concepció de la natura entesa com un paradís en contraposició a la imatge salvatge i hostil que en tenien els autors modernistes. Moltes fonts, així, com les de les Paitides, Sant Marçal, l’Oreneta o Coll Pregon, ragen no endebades sota l’esguard dels seus versos.
El tercer és Josep Maria de Sagarra (1894-1961). Aquest eminent home de lletres -poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor- era client assidu de la desapareguda fonda Ca la Rita de Viladrau, però va aprofitar el nom de l’Hostal de la Glòria per intitular la seva famosa obra de teatre homònima L’hostal de la Glòria (1931); i molt abans, des de Can Llinars de Sant Pere de Vilamajor, ja havia enllestit el poema “El mal caçador” (1915) induït per “la blavor del silenci del Matagalls i quatre ditades de la neu fonedissa del seu cim”.
El poeta i traductor Marià Manent (1898-1988) tanca el quartet de luxe dels cantors del Montseny. Acollit a Ca l’Herbolari durant la Guerra Civil, aquest escriptor de sensibilitat extrema i ploma delicada hi va escriure dietaris deliciosos com A flor d’oblit (1968), El vel de Maia (1974), que va concebre com “una petita rapsòdia al Montseny”, o les notes disperses de L’aroma d’arç (1982). Hi aplega els pensaments i les emocions que li desperta el paisatge canviant durant el curs de l’any amb pinzellades molt subtils sobre les fagedes o els alzinars; el cant o el vol de les orenetes, les aloses, els cucuts, els pinsans, les caderneres i les merles; les inclemències temporals del vent fred, la pluja intensa o la neu abundant; i les visites habituals -sovint en companyia del seu fill Albert- a les masies veïnes del Pujolar, Vilarmau o el Noguer per comprar-hi llet, nous, pa o mel. En paral·lel, poemes com “Noia russa al Montseny” i “Tardor a Viladrau” també revelen d’una manera molt diàfana el seu encanteri pel paisatge montsenyenc.
No ens podem descuidar, tanmateix, d’altres poetes de renom desigual que, igualment enamorats del Montseny, van dedicar el seu mester poètic a cantar l’encís captivador d’aquesta muntanya: Joan Maragall, Anton Busquets i Punset, Felip Graugés, Pere Ribot o Josep Junyent.
Antoni Pladevall i Arumí